Natalie Merchant i la música proletària

Vam anomenar proletària la música que fèiem, conscients del fet que vivíem en una ciutat petita de treballadors de coll blau, geogràficament i culturalment aïllada. Escrivíem i assajàvem en un molí de llana recondicionat, construït a la vora del contaminat riu Chadakoin, que es movia lentament per una part trista i decrèpita de la nostra vila natal.
[…]
La major part del finançament públic per a les arts de l’era Carter, que havia provocat una certa renaixença local als anys setanta, s’estava morint. Començàvem a percebre el desplaçament del país cap a la dreta al llindar de l’era Reagan-Bush. Anàvem entenent que la recessió de ciutats postindustrials com la nostra podia no ser temporal i que entràvem a la majoria d’edat en un ambient de nostàlgia i decadència. Encara vivíem a casa amb els pares, cap de nosaltres estava en situació de pagar-se l’emancipació.

—Natalie Merchant, el 2004, sobre els primers anys de 10,000 Maniacs (Campfire Songs: The Popular, Obscure and Unknown Recordings).