La prosa només és bona en la mesura que s’apropa a la poesia

La prosa només és bona en tant que s’apropa a la condició de la poesia: aquella condició en què no es pot canviar un ritme, ni una partícula de so, sense molestar tota la pàgina.

—Francine du Plessix Gray, Paris Review - The Art of Fiction No. 96, Summer 1987, No. 103.

Divendres de la setmana passada, en la presentació de La nit mil dos a Castelló, pensava justament en aquestes paraules quan vaig dir que “algú ha dit que la prosa només és bona en la mesura en què s’apropa a la poesia, i jo no puc estar-hi més d’acord”.

Francine du Plessix Gray és una escriptora nordamericana: prosista, no poeta. Va nàixer a Varsòvia, filla del diplomàtic i oficial d’aviació francès Bertrand Jochaud du Plessix (abatut l’any 1940 per l’exèrcit franquista, amb tres companys més, prop de Gibraltar) i de Tatiana Iacovleff, russa, que havia tingut abans una breu relació amorosa amb Vladímir Maiakovski.

Quan era una noia durant la Revolució Russa, [ma mare] va ajudar a mantenir viva la seua família recitant poesia als soldats soviètics a canvi de trossos de pa. Fins avui, a finals dels anys setanta, té una memòria fenomenal per al vers, i pot recitar de cor centenars de línies de Pushkin, Lermontov i Akhmatova. El seu amor per la poesia ha acolorit la meua vida i potser m’ha convertit en escriptora.