Pensava demanar-hi asil

Pensava demanar-hi asil, però a l’últim moment m’ha fet vergonya i només he demanat l’hora. La d’Oslo, vull dir. La mateixa que ací, m’han contestat. M’ha estranyat, i se’m deu haver notat en l’expressió de la cara, perquè llavors el funcionari, un home jove potser en el seu primer destí —alt, els ulls clars i astuts de víking— m’ha volgut explicar que el Consell d’Europa debat crear zones horàries noves, basades en la latitud més que no pas en la distància de Greenwich, aquest costum antic. N’hi hauria tres i prou: una hora nòrdica, una hora central i una altra per als països del sud. Aquesta darrera, la nostra, quinze o vint minuts —com a molt— per davant de l’hora del nord d’Àfrica. Parlava un castellà pulcre, neutre, sense accent. Si de cas, amb uns matisos de posta de sol als fiords en acabar les frases. Ens hem acomiadat molt diplomàticament i he marxat més intranquil que abans.