La guerra de las universidades contra el ‘copy-paste’

1. Que una prova d’avaluació es puga superar copiant s’ha de prendre com un senyal que no era una bona prova: no servia per a avaluar l’aprenentatge i per tant no complia la seua funció. Ha estat mal dissenyada i caldria replantejar-se-la. La millor manera de lluitar contra el “copy-paste” és dissenyar proves que no es puguen resoldre copiant.
2. El plagi és un concepte eminentment jurídic. Copiar un paràgraf d’un llibre sense citar l’autor/a pot ser un delicte, però reutilitzar en un treball acadèmic part d’un article de la Wikipedia (llicència CC BY-SA) és perfectament lícit i pot ser conforme o no amb els termes de l’avaluació, segons com haja estat definida.
3. El coneixement es construeix sempre sobre coneixement anterior, sobre el coneixement d’altres. Cal formar l’estudiantat —i el professorat— en un marc de procediments i de valors que caracteritza la vida acadèmica i que va molt més enllà de no copiar.
4. La manera de funcionar dels sistemes informàtics antiplagi pot implicar una violació de la privadesa i dels drets de propietat intel·lectual de l’estudiantat: les seues dades personals i els seus treballs poden ser transferits a empreses comercials per a traure’n profit. Obligar l’estudiantat a signar el consentiment d’aquestes violacions, només perquè el professorat puga utilitzar el sistema, no sols és dubtosament legal (seria lliure, no forçat, aquest consentiment?) sinó, sobretot, immoral.