Jo també sóc anticanibalista

En “El grup de petició anticanibalista i els tres cavallers”, de Kōbō Abe, els tres cavallers del títol —al primer li falta un braç, al segon una cama, el tercer és cec— són incapaços de comprendre la petició que se’ls planteja. L’únic representant del poble amb qui han accedit a negociar insisteix a suplicar-los que ells, la classe dirigent, no mengen carn humana.

I per què, es pregunten, no haurien de fer-ho? “Les vaques mengen herba”, intenten argumentar planerament, “vostès mengen vaques i nosaltres ens mengem a vostès”. Al cap i a la fi les elits s’han responsabilitzat del benestar de la gent, els han millorat la vida quantitativament i qualitativa i, per tant, qui gosaria negar-los que tenen dret a una mica de la seua carn?

“Per favor, senyors,”, balbuceja el negociador, visiblement atemorit, “entenguen que és una salvatjada que una persona es menge una altra persona.”

Però el distanciament entre ambdues parts és tan gran que els tres cavallers necessiten imaginar hipòtesis explicatives: potser ara aquests són víctimes d’alguna neurosi, o potser s’han convertit a una religió exòtica, o darrere d’aquest discurs seu s’amaga algun fosc propòsit…

Bé, no us desvelaré el final del relat. Hi haurà una reacció del poble que desconcertarà encara més els tres cavallers. El que he dit crec que ja és prou per a establir una clara analogia amb certes situacions actuals.