Matèria de Bretanya

Vaig llegir Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, fa molts anys, potser trenta, quan jo en tenia al voltant de divuit. El vaig traure en préstec a la biblioteca municipal del carrer Major de Castelló i allí l’he tornat a buscar fa uns dies i l’he rellegit. Seria, possiblement, el mateix exemplar de llavors.

Un llibre fascinant, d’una fama més que justa, premi Octubre-Andròmina de narrativa de 1975 i reeditat moltes vegades. Però no és del llibre que volia escriure ací quatre ratlles. Tampoc no vull desvelar la raó del títol: la referència a la cèlebre matèria de Bretanya o cicle artúric. Simplement em proposava deixar una nota sobre l’origen d’aquesta denominació, encunyada pel poeta francès Jean Bodel, cap a l’any 1200, al pròleg de la Chanson des Saisnes (“Cançó dels saxons”), poema èpic sobre la guerra de Carlemany amb els saxons:

Ne sont que .iij. matieres à nul home antandant:
De France et de Bretaigne et de Rome la grant.
Et de ces .iij. matieres n’i a nule semblant.
Li conte de Bretaigne sont si vain et plaisant;
Cil de Rome sont sage et de san aprenant;
Cil de France de voir chascun jor apparant.

O, en la traducció de la Wikipedia al francès modern:

Il n’existe que trois matières:
celles de France, de Bretagne et de Rome.
Ces trois matières ne se ressemblent pas.
Les contes de Bretagne sont tellement irréels et séduisants!
Tandis que ceux de Rome sont savants et chargés de signification
et que ceux de France voient chaque jour leur authenticité confirmée!

No hi ha més que tres temes, doncs: els de França, els de Bretanya i els de Roma la gran. El realisme modern, el conte fantàstic i el cànon clàssic, podríem dir-ne, en una interpretació actualitzada i personalment esbiaixada. Cadascú pren les seues opcions, segons les seues possibilitats i d’acord amb les seues necessitats. No caldrà dir quina mena de narracions, irreals i seductores, em van captivar a mi quan era jovenet, i em van acostar per l’atzar d’un títol al text de Carmelina. El qual, confesse, he sabut entendre —i apreciar— molt millor ara, passats alguns decennis.