Per al·lusions: l’apocalipsi i València

Vaig demanar a Maria Folch que presentara el meu llibre perquè sabia que s’explicaria tan bé que a mi ja no em caldria parlar gaire. Tan sols uns pocs minuts, com vaig dir, per al·lusions. No repetiré ací cada observació que vaig fer, però sí que deixaré constància de dos o tres detalls que m’interessen particularment.

Un. Certament, no era cap secret que en “Un cel nou i una terra nova” —el conte que dóna títol al llibre— s’esdevé una mena d’apocalipsi. El relat dels fets, com va assenyalar Maria, comença sota un epígraf que no pot ser més explícit: “Just abans de la fi del món”. Amb la qual cosa tampoc pretenia resultar gens original. No mancàvem de proclames apocalíptiques, mentre jo escrivia. I segurament amb raó. Almenys a mi també m’ho pareixia, que la realitat se’ns estava ensorrant i que ens queia damunt a trossos. I encara m’ho pareix, és clar. No hi ha dia que no ens assabentem d’una altra calamitat. Però era optimista, i per això hi havia una segona part: “Quinze anys després”. És a dir, que s’acabava un món, però tot seguit en començava un altre. Més estrany encara, potser. Nou de trinca.

Dos. Hi havia una pregunta ineludible: per què l’acció transcorre a València? Era conscient que se’m podia acusar, fins i tot, de pocavergonya i de traïdor, atesa la meua inclinació a exercir d’escriptor castellonenc. Però, siguem sincers, si venia l’apocalipsi, on volíem que passara? Recorde que Manuel Vázquez Montalbán, molt irònicament, va advertir alguna vegada que a Barcelona podien estar tranquils, perquè si tiraven la bomba atòmica la tirarien a Madrid, que per això era la capital. Ho va escriure a les pàgines d’El País i se li va enfadar més d’un lector. Eren els anys llunyans de la guerra freda i l’autonomia, però la idea continua sent vàlida. Les coses importants passen als llocs importants. L’apocalipsi de debò, al nostre entorn de país o regne, només podia ocórrer a València. A Castelló, on no tenim més que una subdelegació del Govern, amb prou feines ens n’assabentaríem per la tele o pel Twitter. Per tant, des del primer moment, vaig tenir clar on era que arribava en tren el narrador, aquest home o homenet de negre en cerca del seu destí de funcionari.

I tres… bé, allò de l’animalet i el somni d’una escriptora ho deixarem per a un altre dia, que és un assumpte que mereix un apunt complet per si mateix.

(La foto. Gener de 2014. Em vaig agafar un dia lliure amb la intenció de passejar pel centre de València. Més que documentar-me, supose que volia comprovar que els carrers i les cases restaven als mateixos llocs. On els havia deixats.)