Sexe i gènere en el llenguatge

Fins al segle XVIII, en presència d’un grup que combinava dos noms de gèneres diferents, l’ús generalitzat establia la concordança amb el més pròxim. Així, es podia dir i escriure: “El ganivet i la cullera han quedat abandonades damunt de la taula” o també «Ell parla amb un bon gust i una noblesa encantadores”. La norma de la concordança en masculí, formulada pels gramàtics a partir del segle XVI, es va imposar tard, i va ser clarament el resultat d’una intervenció sobre la llengua. Les justificacions d’aquesta primacia del masculí (que segons Beauzée respondria a “la superioritat del mascle sobre la femella”, mentre que per a Bouhours el gènere masculí seria “més noble”) resulten particularment insatisfactòries, ja que no són d’ordre gramatical. La noblesa remet a un ordre social i la supremacia del “mascle” sobre la “femella”, a representacions derivades dels coneixements mèdics i biològics.

—Yannick Chevalier i Christine Plante

El text citat és una traducció i es refereix al francès. Em pregunte quan i com degué reproduir-se aquesta norma de concordança en castellà i en català. Potser ens ho podrien aclarir alguns d’aquests experts que tant s’escandalitzen quan algú s’esforça a palesar —i reduir— la “sexualització de la nostra visió del món i de la nostra percepció de les coses a través de la manera en què percebem les paraules que les designen”.