Carrer de les Penedides

Que els records d’aquells anys se’m diluïssin en alcohol etílic dificulta, per cert, completar aquest examen de consciència que no sé qui m’ha manat fer. Del setanta i tants al vuitanta-u, tot ho cobreix, i ho assuaveix, un vel espès d’irrealitat. Els habitacles de mala mort per on vaig passar: la mitja dotzena —o més— de pensions, el pis del carrer d’Avinyó que amenaçava ruïna a crits, un magatzem abandonat a Sants, un racó davall d’una escala a l’Eixample, la furgoneta sense rodes en aquell solar —d’on em va foragitar un ferroveller— i un sens fi de places i parcs públics, en un radi que comprenia si fa no fa mitja ciutat. Els dies i les nits de borratxera ininterrompuda, els malsons que es confonien amb la vigília; i em semblava millor no discernir què era què. Quan aconseguia una feina remunerada, balafiava la primera paga completa i tocava començar de zero una altra vegada. O de davall de zero. (Vist des d’ara, pareix un miracle que no visités mai cap comissaria.)

El meu darrer domicili estable, abans de tornar a Castelló, no va ser pas dels més tètrics, ni el menys particular […]