Aquell 1986 — Xavier Diez

Més de trenta anys després, la primavera del 86 té escàs glamour per anar explicant-la a classe (ho vaig intentar alguna vegada, sense massa èxit). Per contra, aquest mes de maig se celebrarà el cinquantenari d’aquell 68 que, certament, va tenir una transcendència històrica determinant, que arriba en forma de conseqüències perdurables en els nostres dies […] allò va ser un trencament generacional en què els més joves van qüestionar profundament les formes conservadores de la vida quotidiana, en què van dissoldre les rigideses morals dels seus avis. En certa mesura, els “soixante-huitards” van aconseguir una revolució en què l’individu deixava de restar constrenyit pel sistema de relacions, institucions i creences col·lectives. En aquest sentit, va resultar tot un èxit. Per contra, la trencadissa va servir per clivellar els fonaments de la solidaritat, per afeblir els lligams socials, per dispersar les lluites i customitzar els objectius. L’expansionisme personal va contribuir a estendre la fi de les grans causes comunes, i com a dany col·lateral, encara perdurable, a acabar justificant les desigualtats resultants, en un univers materialista fonamentat en el conformisme que, anys més tard, Margaret Thatcher anomenà “There Is Not Alternative”.