La singularidad escolar ya está aquí — Mariano Fernández Enguita

És un tema que caldria considerar molt seriosament. El terme ‘singularitat’, manllevat de les matemàtiques i la física, denota el punt o el moment en què les lleis habituals deixen de ser vàlides. Ha esdevingut un lloc comú en la narrativa de la intel·ligència artificial, i des d’allí s’està traslladant a altres àmbits.

Pareix evident que l’educació, fins i tot en l’escola primària, no pot continuar funcionant com si les fonts de coneixement encara foren escasses. El rol del professorat ha de canviar radicalment —entre d’altres canvis igualment importants—, però no crec que en el seu estat actual empal·lidisca davant “la més basta de les indagacions possibles” en la Wikipedia o en Google, com afirma Fernández Enguita. En realitat, una indagació basta no sol servir de res, i de fet són pocs els alumnes capaços de polir i afinar les seues cerques per trobar el que necessiten. Això, per a començar, els ho hauria d’ensenyar el professorat. O algú: si no existira el professorat, caldria inventar-lo.

D’altra banda, em fa l’efecte que estem assumint d’una forma excessivament acrítica que molt prompte —“en aquest segle i en aquesta seua primera meitat”— començarà una nova època, “quan la intel·ligència artificial supere la intel·ligència humana i, per tant, ja no depenga d’ella”. De moment, jo diria que la intel·ligència artificial general és tan lluny com sempre, malgrat els avenços gegantins i espectaculars en aplicacions específiques.