Els llibres invisibles

Al febrer de 2014, quan vaig presentar La nit mil dos a Castelló, se’m va acudir ensenyar tres llibres amb la intenció d’emmarcar la meua idea de la literatura i les meues aspiracions —la meua ambició— com a escriptor: els contes curts de La muralla china de Kafka, els poemes de Los conjurados de Borges i les proses de Diana i la mar Morta de Joan Perucho. Sabia que aquesta no era una de les obres més celebrades de Perucho, i em pareixia —em pareix— que havia estat, fins i tot, menystinguda. A mi, tanmateix, em fascinaven el misteri, l’ambigüitat i l’evocació poètica d’aquell estrany “puzle”, que no ho deia tot i suggeria molt. Per això m’alegra tant que s’haja tornat a reeditar, aquesta vegada amb tota la cura que crec que mereix, i acompanyat d’un altre títol que també es feia difícil de trobar: Cendres i diamants (el meu exemplar, aconseguit mitjançant una llibreria de vell, porta el segell dels Serveis Terriorials de Cultura).

En Els homes invisibles (Comanegra, 2020), s’hi recullen, doncs, formant una sorprenent unitat, el primer Perucho, de 1953, i el darrer, de 1989. L’edició ha anat a càrrec de Julià Guillamon i Jordi Puig, i signa el deliciós epíleg Marina Espasa. Jo també envege, com ella, qui puga ara llegir per primera vegada aquestes pàgines extraordinàries.

I deixa el lector a la vora de l’abisme, perquè acaba de veure l’invisible però també té ganes d’un got de vermut.