Nobody gives a hoot about groupthink

Més que millores objectives en el programari, les persones a càrrec de les organitzacions tendeixen a reclamar aquelles funcions i serveis que estan de moda en el sector. Baldur Bjarnason analitza breument dues d’aquestes modes.

1. La col·laboració en temps real a la manera de Google Docs, amb activitat i identitats visibles per a tothom a cada moment. És a dir, amb tothom veient qui diu què i fent i desfent canvis —sovint repetint-se— simultàniament.

   Les conseqüències d’aquest disseny haurien de ser òbvies. L’opinió del grup convergirà en la de la màxima autoritat present… Però les parts interessades no demanen mai funcions de col·laboració basades en l’agregació dinàmica de contribucions independents. Perquè aquesta no és la moda. La merda de Google és la moda. Per tant, tenim col·laboració en temps real i treball improductiu a tot arreu.

2. Els repositoris de dades compartits a la manera de Google Drive (o Dropbox, etc.). És a dir, jerarquies improvisades de deixalles imposades per algú, sense cap preocupació pels principis d’arquitectura de la informació o per l’opinió d’algun expert en aquest tema.

   L’alternativa és solucionar-ho de la mateixa manera que es va fer amb el correu electrònic: dades compartides, organització individual. No cal que sapigueu com organitzen el correu electrònic els vostres companys. Només cal saber que els arriba i que responen. El mateix s’aplica a la majoria de documents de treball. En la gestió d’informació personal (Personal Information Management, PIM), això sovint s’anomena “enfocament subjectiu d’usuari” (“user-subjective approach”).