Principal

La novel·la de Wittgenstein

Portada d’una novel·la fictícia de Ludwig Wittgenstein. Títol en alemany: “Auswärtige Angelegenheiten”. Il·lustració: dibuix amb llapissos de colors d’una mosca molt grossa atrapada dins d’una botella. La botella porta impresa la bandera del Regne Unit.

Quin és el teu objectiu en filosofia? Mostrar a la mosca l’eixida de la botella.

—Ludwig Wittgenstein

Certament, jo canviaria totes les obres de Whitehead o Wittgenstein per les novel·les que haurien d’haver escrit.

—Colin Wilson

Vaig aprendre alemany per poder llegir la famosa novel·la de Wittgenstein. Ja ho havia intentat —seria més exacte dir que m’ho vaig plantejar— molts anys abans, quan estudiava filosofia. Però hi havia bones traduccions del Tractatus, de les Investigacions filosòfiques i pràcticament de la totalitat de la seua obra, fins i tot dels seus diaris privats o d’apunts presos per l’alumnat en les seues classes. De manera que en aquell temps em vaig deixar véncer per la peresa intel·lectual.

Aleshores, en tot cas, ningú sospitava que el geni vienès haguera escrit mai cap novel·la. Crec que va ser l’autor anglès Colin Wilson, arran d’una revelació en un somni, el primer que va interpretar en aquest sentit algunes al·lusions poc clares en les Vermischte Bermerkungen. Però Wilson estava marcat per la seua propensió als temes místics i paranormals i per tant la seua hipòtesi va ser menystinguda. Tanmateix, al cap d’uns anys, algú va trobar de fet el manuscrit a l’arxiu d’un hotel de Dublín, on Wittgenstein es va retirar temporalment quan va renunciar a la càtedra de Cambridge el 1948.

Quina feliç casualitat que la descoberta coincidira amb el setantè aniversari de la mort del filòsof, l’any 2022, i per consegüent amb el pas de la seua obra al domini públic, si més no a la Unió Europea i en molts altres països arreu del món. Diogenes Verlag, l’editorial que va adquirir el text, doncs, no hauria de pagar drets d’autor, ni necessitaria el permís dels marmessors per a publicar-lo.

La novel·la es titulava Auswärtigee Angelegenheiten (Afers estrangers) i era una narració policíaca, com les que Wittgenstein es complaïa a llegir en les revistes de pulp nord-americanes que li enviava el seu amic i exalumne Norman Malcolm. Un detectiu de la comissaria de Viena es desplaçava al Regne Unit per col·laborar en la resolució de l’assassinat d’un compatriota, mecenes de les arts, que havia mort enverinat amb estricnina. L’argument, a base d’acció hard-boiled i misteris que s’enredaven i es desenredaven un rere l'altre, era enginyós i absorbent. I els personatges resultaven memorables, inclosos els secundaris: la refinada aristòcrata francesa examant del finat, per exemple, o l’obtús inspector de la Cambridge Borough Police. Però el més remarcable de tot era el sentit de l’humor del protagonista, particularment mordaç pel que feia a nombrosos aspectes del que ell anomenava “la civilització anglesa”.

La intensa campanya publicitària encarregada per Diogenes, amb espots a la ràdio, televisió i xarxes socials, va suscitar una gran expectació a Suïssa, Àustria i Alemanya, la qual es va contagiar de seguida a altres països propers (d’això puc donar fe jo mateix). Però a la Gran Bretanya i als Estats Units va primar l’escepticisme.

Un article d’investigació en The New Yorker va estendre la sospita que el llibre podria ser un frau: un muntatge creat mitjançant un algorisme d’Intel·ligència Artificial que hauria assimilat les obres completes del cèlebre filòsof i seria capaç de reproduir el seu estil, tot traslladant-lo a la narrativa de ficció. S’aportava com a prova una anàlisi completa de la novel·la, executada també per ordinador, segons la qual l’índex de consistència interna del text era massa elevat per a haver-lo escrit una persona. Dit d’una altra manera: estava massa ben escrit per a ser humà.

L’editor, però, va replicar que Wittgenstein havia redactat només un primer esborrany de la història, més aviat preliminar, i va admetre haver utilitzat la Intel·ligència Artificial per polir-ne els defectes i emplenar alguns buits de la trama. Una tasca editorial, subratllava la nota de premsa, absolutament rutinària, habitual amb tota mena de llibres i d’autors, que s’havia pogut acomplir ara d’una forma molt més àgil i eficient gràcies als avanços de la computació. Allò que a un revisor humà li hauria suposat setmanes o mesos de feina, la màquina ho havia enllestit en una estona, per una fracció del cost i amb una nivell de qualitat òptim.

A més a més, Diogenes va exposar públicament el manuscrit i el va sotmetre a l’escrutini d’un comitè independent. Els treballs d’aquest grup d’experts, però, es van anar dilatant per manca d’acord respecte a alguns detalls metodològic aparentment menors, circumstància que impedí d’arribar a cap conclusió definitiva i feu augmentar la incertesa. Va ser per aquest motiu que es van suspendre les traduccions previstes i jo —aquesta vegada sí— em vaig decidir a aprendre l’idioma.

No sóc qui per a pronunciar-me sobre l’autenticitat d’Auswärtigee Angelegenheiten. Només puc dir que vaig gaudir de llegir-la. Crec que fins i tot em va permetre d’entendre millor algunes idees bàsiques de la filosofia de Wittgenstein que se m’havien resistit fins ara, com l’assumpte dels llenguatges privats. En canvi, no estic segur d’haver copsat al final qui era de debò l’assassí. Però aquest dèficit meu de comprensió ja no em sorprèn i no li done massa importància. Em passa sovint que no m’assabente de les coses, no només en llibres i pel·lícules sinó també en la vida real. Em sent, per dir-ho amb una de les seues metàfores més cèlebres, com la mosca atrapada dins de la botella, esperant en va que el filòsof li ensenye l’eixida.

NOTA. Aquesta història no ha estat generada mitjançant ChatGPT, sinó amb un procediment fins a cert punt anàleg: llegir molt, tota mena de coses, mirar d’assimilar el que llegeixes i remesclar-ho d’una manera que puga parèixer original i interessant, si més no per a tu mateix.