Gramàtica teòrica

—T’ensenyaré un llenguatge secret.

—L’has inventat tu?

—No. L’he après amb un llibre vell.

Recorde que la idea em va parèixer massa infantil, impròpia de la seva edat, fins i tot comptant que tenia un any menys que jo.

Va portar el llibre i me’l va ensenyar. L’havia agafat a casa del seu oncle, llaurador i lletraferit. Era una gramàtica teòrica, sense molts exemples. Ens vam distreure tota la vesprada amb allò. I les vesprades següents també. Ella pensava estudiar filologia anglesa. Jo preferia el llatí i el grec.

Aquesta nit, va dir, compondrem cadascun un missatge i demà l’altre intentarà entendre’l.

Crec que dubtava que jo m’estigués prenent l’estudi prou seriosament i em posava a prova. Li vaig escriure una carta d’amor. Ella va redactar una convocatòria d’una cèl·lula clandestina. El seu germà, aleshores, pertanyia a una organització comunista. Més endavant va ser confident de la policia. Nosaltres, en fi.

Amb els anys vaig entendre que l’aklo només servia per a invocar el dimoni.