Un ornitorrinc a l’armari

La companya de pis de Valérie —no li agradava que li digués només Valérie: massa concís, massa ordinari, massa jo?— tenia una amiga que estudiava psicologia. Una vegada els va deixar un test d’empatia i me’l van fer emplenar amb elles. Una altra vegada va ser una prova per a detectar risc de depressió. La lletra menuda em suggerí buscar ajuda: no hi hauria pensat mai. S’ho passaven bomba fent conya amb les meves respostes i els meus resultats. Va esdevenir un costum, una distracció fàcil i barata. Els vaig dir que era una llàstima que la seva amiga no fos biòloga. Si em practiquessin una anàlisi d’ADN, descobririen, posem per cas, que tenia el codi genètic d’un ornitorrinc. No se’m va acudir cap animal més rar. Els vaig fer riure. No m’havien pres mai molt seriosament.

Però la nostra relació s’estava tibant. Havia fumat haixix i vaig dir-li Valia. Em va mirar amb tant d’odi que no sabia on amagar-me. Després em va trobar dins d’un armari i em va pegar, però la que plorava era ella.