Je ne sais pas si vous vous souvenez de moi

Hi torne al cap d’un munt d’anys. Recorde molt bé els seus tres noms, però he oblidat completament el seu cognom. El bloc de pisos on vivia ha sofert una certa degradació. La façana necessitaria una bona mà de pintura. I el pati que li donava un aire de Place des Vosges per a rendes modestes agrairia l’atenció d’un jardiner. La porta del carrer era oberta. A la bústia que va ser seua —i de la seua amiga Clémentine— hi ha uns altres noms que algú ha ratllat. Volia donar una ullada a aquells dos ascensors, un molt més ampli del que era habitual i l’altre estranyament angost. Això sempre ens va fer riure.

És dilluns, acabe d’arribar a París i tinc la resta del matí lliure. Per què hi he vingut? De sobte, entre les males herbes del pati, em fa l’efecte que veig Valérie asseguda en un dels bancs de formigó, pàl·lida com una morta, amb un espill a la mà com si continuara esperant l’unicorn. Aquesta visió m’espanta i haig de marxar tot d’una.

(El seu cognom era Kléber.)