Je ne sais pas si vous vous souvenez de moi

Hi torne al cap d’un munt d’anys. Recorde molt bé els seus tres noms, però he oblidat completament el seu cognom. El bloc de pisos on vivia ha sofert una certa degradació. La façana necessitaria una bona mà de pintura. I el pati que li donava un aire de Place des Vosges per a rendes modestes agrairia l’atenció d’un jardiner. He entrat al vestíbul. A la bústia que va ser seva —i de la seva amiga Clémentine— hi ha uns altres noms que han estat ratllats. Però sobretot volia donar una ullada a aquells dos ascensors, un més ampli del que era habitual i l’altre estranyament angost. Això sempre ens feia riure.

És dilluns, acabe d’arribar a París i tinc la resta del matí lliure. Per què hi he vingut? De sobte, entre les males herbes del pati, em fa l’efecte que veig Valérie asseguda en un dels bancs de formigó, pàl·lida com una morta, amb un espill a la mà com si continués esperant l’unicorn. Aquesta visió m’espanta i haig de marxar tot d’una.

(El seu cognom era Kléber.)