Les ciutats perdudes

Buscàvem una ciutat perduda a la selva tropical. Acampàvem en tendes a la penombra del sotabosc, damunt d’un fang primordial. L’ambient era xafogós. De tot s’emparava la floridura.

Carter parlava de muralles ciclòpies, blocs de basalt colgats per segles de lianes i galeries subterrànies més antigues encara. Dels reports d’un explorador llegendari i dels mites dels indis. Del déu absent i la guerra funesta, armadures i renills, el foc que feia esclatar la pedra. De la devastació i l’exili al regne enfonsat. De l’avenc i un horror palpitant. De ritus secrets, jeroglífics sagrats, un anell màgic i l’espill que retornava un esguard espantós, una ganyota sinistra, una muda declamació. De versos coneguts només dels iniciats, mil vegades escorcollats, que ningú no gosava pronunciar.

Potser Carter parla massa. La seua peroració m’atabalava. Ha estat en aquest punt que m’he despertat. Eren quarts de cinc del matí i he entès que les ciutats perdudes, com els amors perduts, no es retroben ja mai.