Les ciutats perdudes

Buscàvem una ciutat perduda a la selva tropical. Acampàvem en tendes a la penombra del sotabosc, damunt d’un fang primordial. L’ambient era xafogós. De tot s’emparava la floridura.

Carter parlava de muralles ciclòpies, blocs de basalt ocults per segles de lianes i galeries subterrànies més antigues encara. Dels reports d’un explorador llegendari i dels mites dels indis. Del déu absent i la guerra funesta, armadures i renills, el foc que feia esclatar la pedra. De la devastació i l’exili en el regne enfonsat. De l’avenc i un horror palpitant. De ritus secrets, jeroglífics sagrats, un anell màgic i l’espill que retornava un esguard espantable, un somriure sinistre, una muda declamació. De versos coneguts només dels iniciats, mil vegades recercats, que ningú no gosava pronunciar.

Potser Carter parla massa. La seva facúndia m’atabalava. Ha estat en aquest punt que m’he despertat. Eren quarts de cinc del matí i he entès que les ciutats perdudes, com els amors perduts, no es retroben ja mai.