S’havien acabat les diapositives i ningú no es decidia a parlar-ne. —D’on penseu que ens deu venir, aquesta fascinació pels relats sobre civilitzacions desaparegudes? —No tinc cap dubte que es tracta d’un tema freudià: la pregunta pels orígens. El títol del quadre de Courbet expressa succintament l’associació d’idees a què em referisc.

Tot just una frase —set mots— en un tros de paper estripat i rebregat. El fet que no entengués l’idioma, li suposava algun problema? Em va contestar que no, que ell desxifrava símbols universals, inherents a l’escriptura. Al matí ens havia impartit un seminari sobre grafologia que jo havia trobat còmic, absurd.

Eufrosina, no van saber com, es va quedar el negoci. Era més gran que les altres i tenia fama de bruixa. Deien que sabia fabricar or. O que havia trobat monedes antigues dins d’una olla. Un misteri tan gran, doncs, com la desaparició del Quim, el seu proxeneta. Però estaven acostumades que els passessin coses inexplicables.

Quan va complir divuit anys, els amics li van regalar una esclava: mulata, esvelta, els cabells tallats curts com un noiet. La van fer desfilar cap a ell entre els convidats, gairebé nua, lligada amb una corretja ben cenyida al coll. Li van dir entre rialles: és teva, pots fer-li el que vulguis.

Una vesprada d’estiu, un llamp va esquinçar de cap a cap el cel clar damunt de Harlem. Va sonar el telèfon i Bess va contestar. Digueu? —Vol acceptar una trucada de cobrament a destinació? La màquina de tubs d’èter s’havia engegat de nou, però aquesta vegada la comunicació s’iniciava des de l’altre extrem.

—Setembre de 1926. Un any abans que AT&T inauguri la connexió transatlàntica amb Londres, un mes abans que Houdini mori d’una peritonitis i al mateix temps que Lovecraft començava a escriure La crida de Cthulhu a la seva casa de Providence, on s’havia tornat a instal·lar, un emprenedor anònim va obrir a Nova York un servei telefònic de comunicació amb el més enllà.

La companya de pis de Valérie —no li agradava que li digués només Valérie: massa concís, massa ordinari, massa jo?— tenia una amiga que estudiava psicologia. Una vegada els va deixar un test d’empatia i me’l van fer emplenar amb elles. Una altra vegada va ser una prova per a detectar risc de depressió.

Eixint de l’estació, el company de viatge irlandès es va deixar caure de genolls a terra davant meu i el vaig rodejar, però en adonar-me que assenyalava amb l’índex el cel fosc, vaig alçar el cap jo també per admirar plegats la visió del caos estenent-se pel firmament. Un caos reptant que infectava l’ordre incipient de les constel·lacions i impedia que prosperés aquell cosmos embrionari, migrat, que hem cregut copsar des dels pitagòrics i des d’abans dels pitagòrics, des dels astrònoms egipcis i babilònics si més no.

M’explicava el concepte tibetà de tulpa: la capacitat de crear objectes —o éssers vius, fins i tot humans— amb l’energia de la ment. Jo me’n reia. —Tu mateix n’has conegut un. Es referia al seu criat asiàtic. Ningú sabia d’on l’havia tret, i darrerament l’havíem perdut de vista. —M’ha passat com a Alexandra David-Néel.

Examinàvem sota el flexo la seva darrera adquisició: un exemplar d’Il newtonianismo per le dame, col·lecció de diàlegs amb què el savi venecià Francesco Algarotti va contribuir a divulgar la Philosophiæ naturalis d’Isaac Newton. A mi em feia recordar, és clar, les lliçons epistolars de Leibniz a Sophie de Hannover i a la seva filla Sophie-Charlotte, publicades recentment sota el títol Filosofia per a princeses.