Et date illi honorem

Eixint de l’estació, el company de viatge irlandès es va deixar caure de genolls a terra davant meu i el vaig rodejar, però en adonar-me que assenyalava amb l’índex el cel fosc, vaig alçar el cap jo també per admirar plegats la visió del caos estenent-se pel firmament. Un caos reptant que infectava l’ordre incipient de les constel·lacions i impedia que prosperés aquell cosmos embrionari, migrat, que hem cregut copsar des dels pitagòrics i des d’abans dels pitagòrics, des dels astrònoms egipcis i babilònics si més no. Un cosmos que ara, en aquest instant prodigiós, se’ns revelava com un engany: una mentida piadosa, una il·lusió infantil.

”Timete Deus…”, va començar a recitar, embarbussant-se, però la nàusea l’aturà i perbocà estrepitosament. Si aquesta agonia era el preu a pagar, jo preferia ignorar el caos i abraçar l’engany. Vaig buscar la petaca, tot confiant que el whisky atenuaria l’empremta indeleble i avui podria tornar a contemplar els estels en pau, com si no hagués canviat res.