Le diable me suit de jour et de nuit car il a peur d’être seul

M’inspirava un tendre amor platònic. Però el torrent dels somnis, brusc i impetuós, tendia a ser d’un to molt més lúbric que els meus sentiments.

Llavors, un dia d’estiu, em vaig adonar que seia en una altra taula a la plaça de la Pau, amb dues amigues. Li vaig adreçar un somriure i una salutació amistosa amb la mà. Em va contestar amb un gest d’enuig i una evident incomoditat.

—Preferiria que no ho tornessis a fer.

Estrafeia tan bé la seva veu que m’ho hauria cregut, però no l’havia vista moure els llavis. Una altra vegada el meu dimoni, al meu costat.

—No hi pots tenir somnis bruts sense que ho sàpiguen —va murmurar sardònic—. És una mena de sisè sentit.

El resol del vespre m’enlluernava. No sabia on mirar. Ell les mirava a elles de fit a fit, especialment a ella. En els seus ulls, m’hi veia a mi a la nit. Vaig voler marxar, però em va fer la traveta i vaig caure arrossegant la cadira. El xerric, les rialles, la vergonya. Ell ja no hi era.