Creuer pel Yann

No sóc gens afeccionat a viatjar —malgrat que aquesta vegada hagi travessat l’Atlàntic—, però l’anunci en aquell aparador va fer que m’hi aturés.

Era una agència petita amb una sola oficinista, una dona de mitjana edat. Es va treure les ulleres i el somriure li va canviar la cara. De sobte pareixia una d’aquestes joves americanes de galtes rosades —com si l’haguessin treta d’un anunci dels anys seixanta—, llesta per a tenir fills i tirar endavant una casa.

Em va dir, amb veu melosa, que guardava els fullets a dalt i va insistir que pugéssim per l’escala de caragol a un entresolat penombrós, una cambra dels mals endreços on no s’havia fet neteja en els darrers mil anys. Contra la gelosia del fons —darrere d’un frigorífic vell, arxivadors, una gàbia, un matalàs polsós— refulgia una filera d’ídols pagans.

Però l’embruix era efímer. Es mostrava com era quan em va cridar amb els braços estesos. Crec que vaig fer cara d’espant, no de fàstic.

—Tu tampoc no ets tan jove, ni tens més futur que jo!