Das Schnurren

Vaig guanyar el premi de narrativa amb un recull inspirat en l’estada al psiquiàtric, però ara trobe que La vida canina és un títol massa subtil: ningú no podrà evitar que el llibre, quan es publiqui, vagi a parar a la secció d’animals de companyia.

Aquesta nit he somniat que anava a la Fira de Frankfurt —en substitució d’algú, un canvi d’última hora sense temps per a pensar-s’hi— i m’entrevistava un repòrter d’una revista alemanya de gossos, Mein Hund & Ich. Més tard, una agent d’una editorial vienesa em feia una oferta increïble: redactar els guions d’una sèrie de contes per a gossos. Me n’ensenyava un prototip —el disseny, pensat perquè poguessin passar full amb les grapes, em pareixia enginyós, encara que no l’entengués— i em convidava a vi blanc per animar-me a signar el contracte. Jèiem, després d’uns quants brindis, a la seva cambra. Els seus roncs suaus, arraulida contra mi, em sonaven a gata més aviat, però llavors m’he despertat sol a casa i he hagut d’admetre que era jo qui alenava.