Coda

No crec que ningú es molesti a comptar els caràcters de cadascuna —o de cap— d’aquestes proses: si és que algú es molestava a llegir-les. Fora en va, per tant, aclarir que la memòria RAM lliure d’un ZX81 era a penes d’uns centenars de bytes; o que era ampliable fins a 64 KB; o que el codi ASCII ni tan sols era compatible amb les vocals accentuades del català; i que les codificacions més modernes, com l’UTF-8, dediquen més d’un octet a cadascun d’aquests caràcters estranys; etc., etc.

Fora en va, també, perquè aquest joc amb els nombres i els mots, que converteix l’escriptura en una mena de puzle o mecano, a la manera de la literatura potencial, només m’interessava a mi mentre escrivia. Els 1.024 caràcters conformaven el marc, la trava o constricció (contrainte): els límits autoimposats. Qui en llegís el resultat —si algú el llegia—, només caldria que jutgés —o, tant de bo, que gaudís— el resultat mateix. I el seu judici, conforme a la brevetat, hauria de ser ràpid, i la sentència executada a l’instant.