Notes
En el moment d’escriure aquest llibre no hi ha vols directes de Madrid a Antananarivo. I l’Instituto Cervantes no té cap seu a Madagascar. La major part del conte “Rendez-vous” és igualment ficció. Però el llac artificial d’Anosy, en forma de cor, és real.
Els noms dels personatges de “La pèrdua de la gràcia” s’inspiren en la vida de Sant Agustí. Les referències de l’interludi esotèrico-filosòfic a la meitat del relat són totalment verídiques, excepte, òbviament, l’última, referent al futur del Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea.
La casa enmig d’un estany de “La flauta de Pan” va eixir directament d’un somni. Pel que fa al cèlebre personatge de J. M. Barrie i la síndrome a què dona nom, deia John Fowles que es pot rebutjar la tirania de l’adolescent que portem dins, però que el preu serà no poder continuar escrivint (“La resta del món pot censurar i soterrar el seu passat privat”, però els escriptors no poden, diu en el pròleg de The Magus).
En “Pop art”, “Tentatur homo interius à Diabolo…” és una citació de l’oració fúnebre en les exèquies de Victòria Gavaldà i Sorita, muller de Baltasar Mas i Gil, batle de Vilafamés, celebrades a l’església de l’Assumpció d’aquest municipi de la Plana Alta el 15 de setembre de 1697 (segons la transcripció de Xavier Allepuz en Victòria Gavaldà Zorita i Orfanell. La Santa del Batle, 2003). Un exemplar de la primera edició en castellà (l’original era en llatí) de L’educació de la dona cristiana de Lluís Vives, de 1528, es va trobar l’any 2019 entre el fons documental de l’antic Palau del Batle, actualment seu del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni. Que aquell llibre continga un acròstic esperant ser desxifrat és invenció meua (o això crec).
Per al conte “Coca de xocolate” em vaig inspirar, notòriament, en certes notícies sobre infiltracions del Cuerpo Nacional de Policía que implicaven relacions sentimentals de parella.
Tal com s’indica a l’inici, el conte o llegenda medieval inscrit en “Un dimoni en pràctiques” és totalment fals, imaginat per mi. Per tant, ni el va buscar Joan Perucho al monestir de Benifassà ni calia que el buscara enlloc.
“L’epíleg”, malgrat el seu títol potser ambigu, no vol ser sinó un altre dels contes d’aquest recull. El darrer del llibre. Però és cert que també es podria llegir, en algun sentit bastant obvi, precisament com un epíleg.
Castelló de la Plana, estiu de 2024
