Principal

Opinions

Què han dit dels meus llibres algunes de les poques persones que els han llegit.


Bellver colla una volta de caragol del relat fantàstic, per a substituir l'horror de Cthulhu per l'humor absurd.

—Albert Toldrà (2002) sobre El llibre de tòpics.


El Carles ens recrea un món lovecraftià de haiku.

—Sebastià Roig (2002) sobre El llibre de tòpics.


Allò ben cert és que mai no trobarem un llibre escrit d'aquesta manera en Bromera, per exemple.

—Josep A. Mas (2002) sobre El llibre de tòpics.


Certament, tot i precedents en la literatura en català d'aquestes actituds —Calders, Sarsanedas, Perucho, i sobretot, Jaume Cabré—, aquesta important aposta intel·lectualista mereix una lectura que, de tota manera, també presenta el risc de perdre's en subtileses i pressuposicions.
[…]
Tots aquests relats són els millors escrits mai a Castelló.

—Lluís Meseguer (2003) sobre El llibre de tòpics.


…un llibre molt bo amb un grapat de contes excepcionals…

—Blog El Llibreter (2005) sobre La vida canina.


I aquesta necessitat de continuar la lectura d'un relat amb la del relat següent és en part deguda a la màgia que Carles Bellver sap imprimir als seus contes i a la capacitat de generar un interès lector sense haver d'arribar a finals conclusius i sorprenents.

—Marc Romera (2006) sobre La vida canina.


Són relats que mantenen, de manera deliberada i eficaç, certa tendència a la insinuació, a la sugestió i a l’evocació, tres propensions característiques del discurs poètic que Bellver conrea en prosa.

—Josep Porcar (2011) sobre Parèntesi.


Això és pitjor que llegir poesia. Hi ha històries que les has de llegir vàries vegades.

—Un lector anònim (2011) sobre Parèntesi.


Amb, com a rerefons, un pòsit de lectures més o menys declarades i, en el centre, un motor de nostàlgia que desencadena el relat de relats.

—Francesc Pérez i Moragón (2014) sobre La nit mil dos.


Carles Bellver, una vegada més amb aquest llibre, acuradament redactat, i amb certa dosi d’humor de fons, resulta certament inquietant.

—Carme Pinyana (2018) sobre Un cel nou i una terra nova.


…la relació ha estat sempre més incidental i escadussera, i per això tampoc no vull entrar a valorar la seua trajectòria, que no conec massa.

—Toni Royo (2020).