Principal

🏷 Educació

📎 Can Video Games Teach?

Tinc la sensació que una bona part del discurs sobre jocs seriosos ve de persones, i d’ambients, que potser no s’havien pres encara prou seriosament els videojocs. Ni la cultura popular en general, de fet. Com si no hagueren donat prou importància a l’aprenentatge que es produïa, o es produeix, a més dels jocs, en tebeos, pel·lícules, cançons, etc., i no hagueren reflexionat sobre com traure’n profit per a l’educació formal.

La meua opinió sobre el tema —totalment irrellevant— és que, als jocs, s’hi sol jugar seriosament —com deia Julio Cortázar— i que és bo equilibrar la balança amb un disseny seriós dels jocs. També, evidentment, des d’un punt de vista pedagògic.

En l’article enllaçat més amunt, m’ha cridat l’atenció especialment el lligam que s’hi estableix entre els videojocs i el concepte de flux encunyat per Csikszentmihalyi. Precisament, va ser aquesta experiència d’immersió mental en els jocs la que va donar origen en 1962 al concepte de ciberespai, com a mitjà, més enllà de la realitat física, en què ens trobem quan interactuem amb o mitjançant dispositius electrònics.

El ciberespai: una idea amb molta història que ara el senyor Z. vol monopolitzar i explotar comercialment, canviant-li el nom per metavers.

📎 Who is the Theranos of Education?

Theranos, l’empresa del sector de la biotecnologia que va intentar enganyar a tothom amb fantasioses tècniques d’anàlisi de sang… i ho va aconseguir durant un temps. Podria passar això en el món de l’educació? O ja ha passat? Dos casos molt semblants: tant Altschool (escoles amb tecnologies avançades) com Knewton (programari per a l’aprenentatge adaptatiu) havien de revolucionar l’educació i es van esvair en pocs anys.

Després de consultar un munt de mestres, empresaris, inversors i altres professionals de l’educació sobre la base de les característiques de Theranos (líder carismàtic, capital de risc inicial que sembla desaparèixer, afirmacions no provades i cobertura mediàtica i bombo seguits de silenci), dues grans companyies s’esmentaven una vegada i una altra.

📎 Remember This Year

El 2008, Clayton Christensen i Michael Horn van predir alegrement que, el 2019, la meitat de les classes de secundària es farien per Internet. Es van equivocar, per descomptat, i es van equivocar de molt. I que totes les classes es traslladessin a Internet el 2020 no els dóna la raó. Que totes les classes es fessin en línia no va ser un triomf de l’educació en línia, sinó més aviat una conseqüència dels passos que hagueren de fer les escoles per evitar més pèrdues de vides…

No és sorprenent que el pas a l’educació en línia, facilitat per programes de videoconferència i fulls de treball digitals, no hagi estat fantàstic per a professors i alumnes. Per descomptat, l’educació presencial tampoc no era gens fantàstica per a molts professors i alumnes.

—Audrey Watters

📎 Are Algorithmically-Generated Term Papers the Next Big Challenge to Academic Integrity?

Hi ha webs on l’estudiantat pot pagar perquè algú li escrigui el treball… o perquè l’escrigui o reescrigui una màquina. No ens hauria d’estranyar, atès que pretenem que les màquines corregeixin aquests mateixos treballs.

Val la pena assenyalar que algunes empreses estan creant programari per a corregir automàticament els treballs i estalviar temps als professorat. De manera que, si el professorat corregeix amb robots, potser se’n segueix que l’estudiantat demanarà als robots que li facin la feina.

Se habla más de educación porque cada vez hay más gente que ha podido meter mano en la educación, porque cada vez es un sector que ofrece más oportunidades de negocio… fruto de la aplicación de políticas neoliberales de privatización. Y denostar la educación pública y señalar culpables crea en la opinión pública la convicción de que la educación no funciona.

📎 Linda Castañeda: “No existe ninguna forma de ser docente siendo neutral, siempre adoctrinamos de una forma u otra”

📎 Mariano Fernández Enguita: La escuela como fábrica de disparates —ayer y hoy

Fa decennis que una part no desdenyable del professorat d’ensenyament secundari enyora el paradís perdut, que sempre és el de la llei anterior, el d’abans dels darrers mitjans de comunicació, etc.

Sempre fan riure les barbaritats que alguns estudiants escriuen en els exàmens (o les que el professorat diu a classe), però hauríem de ser conscients que, abans que hi hagués telèfons mòbils i ESO, la culpa de tan baix nivell es va atribuir a la televisió i a l’EGB. I que, en aquella edat d’or de l’educació, la taxa d’escolarització en la franja de catorze a dinou anys era d’un 20 %.